Endinsant-nos per la Vall de Camprodon, a la comarca del Ripollès i a 1067 m d’altitud, trobem Vilallonga de Ter, una de les primeres terrasses a l’esquerra del riu Ter. La població creix al voltant de l’església romànica de Sant Martí (s. XII-XVIII), patró de la població. Dita església surt documentada per primera vegada l’any 1183, quan el senyor Arnau Descatllar cedeix els drets al Bisbe de Girona. L’estiu de 1990 es va començar unes obres de restauració actualment ja acabades.
Vilallonga de Ter es constitueix allargassada arran de la carretera, coincidint amb el topònim que la identifica, ja que Vilallonga prové del llatí “villa longa”: vila llarga. Els seus carrerons estrets porten a les petites i acollidores placetes i a la tranquil·litat i a la serenor d’un entorn que conserva les formes de vida de la gent de muntanya.
LA LLEGENDA DELS LLETISSONS
Conta la llegenda que anys enrere, el campanar de l’església del poble estava tot ple d’una herba anomenada lletissó que calia treure-la perquè no donava bona imatge al monument. El poble va decidir que calia netejar-ho i pensant com fer-ho van arribar a una conclusió: penjar un burro amb una corda i enfilar-lo al capdamunt del campanar per tal que es mengés els lletissons i d’aquesta manera netegés el campanar.
I així ho van fer, van agafar el burro, el van estacar pel coll i van començar a enlairar-lo cap al campanar. La gent que observava l’espectacle es mostrava satisfeta en veure que el burro reia, ja que treia la llengua. Però va resultar que el burro no reia sinó que treia la llengua perquè al estacar-lo pel coll l’havien escanyat. D’aquí que a les persones del municipi se’ls conegui com a “lletissons” o “lletissones”.